La meva por és que tot aquest procés cap a la independència quedi en res.
I ho dic no tant pel futur econòmic i social de Catalunya com a país independent, que crec sincerament que seria millor que el del panorama actual, sino pel baix perfil i la fragmentació de tot el procés de la consulta en si.
Ja no s'hi val jugar a la «puta i la ramoneta». Fins i tot ho va dir Jordi Pujol que va fer d'aquest estira i arronsa el motor de la seva politica durant més de vint anys! Però aquest joc ja no serveix. S'ha tocat fons, s'ha esgotat.
L'immovilisme del govern central cap a una societat i una forma de fer diferents preocupa per la seva actitut així com per la seva poca alçada de mires. No parlo de miopia política sino ja directament de ceguessa infame. Segons el color del govern el pal és més o menys dur. Ara, amb tot aquest rebombori qui s'ho continua creient és qui ho ha promogut ... el propi poble.
Em preocupa que la classe política no estigui a l'alçada i que els del govern central s'acabin no tant sols portant el gat a l'aigua, sino també cardant-se'l. Clar, oi? Treurien els tancs al carrer? Farien servir totes les eines de l'estat per desmantellar tota acció pasada, present i futura de cara a una integració centralitzant que busca uniformitzar en un model post-guerra-civil en el qual només valia/valdrà el que vingués de la capital, centre polític i financer? Crec que si, sens cap mena de dubte. El govern espanyol actual espera que es barallin, es debilitin ells solets i tot acabi en res; i no van desencaminats: estan els qui no volen sortir d'Espanya, els d'un estat federal, els de la tercera via, els del dret a decidir, els independentistes moderats i els indepes radicals... massa fragmentat per plantar cara amb una veu forta i representativa del desig popular (del poble). Però aquesta política del govern central és la que aplica a tots els problemes, excepte els que ells creen. Insisteixo, no hi ha mires polítiques ni voluntat d'explotar la riquesa que representa un país tant complex com Espanya i això es veu perquè el model que volen imposar és el del pensament únic. Un model senzill, fàcil de comprendre i que "no doni problemes".
La preocupació és que els indepes no trobin el concens necessari així com els anti tampoc el tenen, malgrat els esforços per intentar demostrar el contrari.
Em preocupa (segona vegada que ho esmeno) el desencís que pot causar tot plegat per no fer les coses com s'han de fer, buscant no espantar el galliner quan, de fet, ja estàs dintre volent agafar els ous.
El ridícul està assegurat si no hi ha un cop a la taula per canviar aquesta dinàmica viciada, esgotada, poc imaginativa, immovilista, retrògrada ... No ho veig clar i el pitjor, els que pagaran aquest "atreviment" seran els de sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario